Observació com a mètode d'avaluació

Les competències que ens imparteixen al llarg dels anys a l’escola segurament són les mateixes per a tothom, però el que no és el mateix és la nostra capacitat per aplicar-les en la vida; cadascú s’enfronta de manera diferent a les mateixes situacions.

    Si és veritat que tots som diferents, també haurem de tenir un sistema avaluador que s’adeqüi a les nostres característiques personals. Totes aquestes activitats avaluadores de l’escola ordinària -que ens afirmen si som o no “competents en la vida”-  no es poden aplicar de la mateixa manera a tothom, perquè no tots tenim les mateixes capacitats ni les tenim desenvolupades de la mateixa manera. No tots els animals són capaços de pujar un arbre: el tigre sí que en serà capaç però el peix no té les eines necessàries per a poder superar aquesta prova, simplement pel fet que el seu habitat i la seva constitució són completament divergents al del tigre.

    Les activitats avaluadores que se’ns han imposat des de sempre -les que Zabala i Arnau anomenen “de papel y lápiz”- no demostren el nivell competencial adquirit, sinó la capacitat de memorització que es té. Aquesta capacitat és bona però no suficient per a ser competent en la vida i saber resoldre les situacions-conflictes que ens presenta el dia a dia. Per a poder arribar a “ser algú en la vida” hem de saber de tot: un cop tenim el conflicte davant de nosaltres hem de saber mobilitzar els recursos que tenguem al nostre abast per a poder resoldre’l i aplicar les competències bàsiques -adquirides durant anys- per superar el millor possible aquesta situació.

Imatge d'Emma Gascó i Martín Cúneo. www.flickr.com

    Zabala i Arnau proposen l’avaluació a partir de la observació -no només mitjançant els clàssics exàmens- dels alumnes en situacions que se li puguin presentar fora de l’aula. Aquesta metodologia és la que promou l’escola inclusiva, l’avaluació mitjançant la observació dels alumnes quan es troben fent feines cooperatives o en grup a l’aula, per exemple. Però també s’ha d’avaluar de manera que els alumnes siguin conscients dels seus avanços, i puguin aprendre de la seva pròpia avaluació. Per tant hauran de ser també mètodes oberts i participatius.

    Estem parlant doncs d’una avaluació molt diferent a la tradicional, que de sobte haurà de determinar el grau d’eficiència amb el que s’apliquen les competències en diferents situacions, és a dir, el grau en què han assolit unes competències, però també ha de funcionar com una eina d’aprenentatge.

Nosaltres dues venim d’un sistema en què gairebé sempre se’ns ha avaluat de la forma tradicional, és a dir, amb exàmens i proves escrites amb una nota numèrica. No ens havíem topat mai amb el concepte d’avaluació formadora. Però a arrel de tot allò que diuen Zabala i Arnau, Neus Sanmartí, José Luís Castillo, i segurament molts d’altres, ens hem plantejat quines són les funcions que vertaderament ha de tenir l’avaluació. Tenim ara molt clar que l’avaluació no ha de ser una forma de determinar qui és vàlid i qui no; qui ha memoritzat prou i qui no, sinó que ha d’avaluar les competències adquirides per l’alumne però a més ha de ser un element clau en l’aprenentatge. No només haurem d’avaluar els alumnes, sinó que els haurem d’ensenyar a autoavaluar-se i per tant a ser autònoms.

      D’altra banda, això vol dir que aquesta avaluació que hem de fer com a professors també ha de canviar, haurà de ser orientadora, personalitzada, participativa, diferent de la qualificació tradicional, tal com menciona José Luis Castillo, i per això no ens seran útils els mètodes tradicionals, sinó que haurem de buscar-ne de nous i anar millorant-los amb l’experiència. 

Avaluar és decidir i decidim en el camí de la vida per a crèixer com a persones. #mfp #master #barcelona #quartaentrada #avaluació #coavaluació #cthinkeMA

Una foto publicada por Marta GR (@mgrx93) el 29 de Oct de 2016 a la(s) 9:00 PDT